La normalització encara és lluny, i caldrà que, principalment, siguin els mateixos catalanoparlants que continuïn amb la guàrdia ben alta. Tanmateix, com passa en altres àmbits, queda clar, veient els aspectes negatius de la normalització, com la justícia o la legislació que afavoreix l'espanyol, que el principal problema que té la llengua catalana té un nom: Espanya.

La competència transferida excloïa, però, les vies, el material mòbil i rodant, les catenàries i les estacions, és a dir, que la transferència no era ni tan sols descentralització administrativa, era purament una burla, un cove sense peix i la consagració de la intangibilitat de Renfe i Adif com a gestors. 

Recapitulem: feixistes de barretina, descerebrats, demagogs, secta, nazis, populistes, obsessius, monotemàtics, etc. Els adjectius amb els quuals hem estat definits els independentistes omplirien pàgines senceres. Ni Josep Pla hauria estat capaç d’imaginar-s’ho. Sembla mentida com l’establishment ha reaccionat amb aquesta virulència insospitada quan, a més, resulta que són tres-cents mils Goliats contra David. Ens tenen acorralats al gueto, sense mitjans de comunicació, ni poder econòmic, ni influència política. La lluita és tan desigual que sorprèn l’acarnissament.

És ben curiós aquest inici de desinfantilització que està patint la imatge de la monarquia espanyola. Des dels anys seixanta, quan Franco li va assignar el palau de la Zarzuela, tota la maquinària de l'Estat ha treballat, de forma permanent, per organitzar un sistema de culte a la personalitat sobre Joan Carles de Borbó. L'aleshores príncep reunia totes les qualitats -excepcionals- que requereix un futur cap d'estat i així ho proclamaven incansablement els mitjans del règim.

Aquests darrers dies se n’ha parlat força, de les visibles diferències entre la versió catalana i la versió espanyola  d’“El llibre i la rosa”, de Geronimo Stilton. La catalana, per cert, és molt més acurada i té un paper de molta més qualitat que l’espanyola. S’ha dit que la versió espanyola havia fet desaparèixer les senyeres que es veuen a la coberta amb la intenció d’amagar, si més no a primera vista, que la història té lloc a Catalunya.

Hem entrat en una fase històrica de dramàtica pressió espanyolitzadora de la nació catalana, per veure si perdem definitivament la partida.Emancipar-se o desaparèixer. La majoria de catalans en són ben conscients. De manera que si en aquests moments alguna cosa posa en risc la pau social del país, ja no és la voluntat d'independència, sinó que la política institucional no tingui el coratge de liderar-la. El país empeny. El perill és que acabi atropellant els que n'haurien de representar la voluntat, els interessos i el seny.

El tema esgarrifa tant i toca un material tan sensible que mereixeria que s'arribés fins al final. Facin pronòstics, qui creuen que es penedirà abans dels fets, el guàrdia civil o l'agredit per haver fet una denúncia que potser li complica la vida a ell i a sobre no acaba tenint conseqüències?

Certament, l’augment de l’IRPF pot ser percebut com una mesura més progressiva, però mentre la taxa d’IVA a l’Estat espanyol roman substancialment inferior a la mitjana europea, l’IRPF arribarà a nivells nòrdics i, per acabar-ho d’adobar l’augment dels impostos sobre les rendes del capital i l’estalvi no ha de comportar, necessàriament, un increment de la recaptació. Així doncs, caldria revocar l’anunciat increment de l’IRPF amb celeritat ja que, indefectiblement, comportarà com a greuge addicional un substancial increment de l’espoli fiscal català.

Em meravella comprovar com en ple any 2012 encara queden catalans, i no pas pocs, que s'estiren els cabells i es donen trucs al pit encesos d'indignació perquè el govern espanyol ha decidit que l'aeroport del Prat continuarà sent de Madrid. Tots aquests conciutadans que no se'n saben avenir que al regne del sogre d'Urdangarin ens hagin tornat a donar garsa per perdiu.

La crisi econòmica ha demostrat que sense autonomia financera l'autogovern és un miratge. Territoris com Catalunya i el País Valencià, que pateixen un fort dèficit fiscal, viuen ara endollats a un aparell de respiració assistida controlat des de la Moncloa. És el somni de qualsevol projecte recentralitzador.