A la matinada, dues bateries de cinquanta homes del destacament del quart regiment d'artilleria de la capitania general de Catalunya, arribaven a la plaça Sant Jaume, proclamant la República  “con los mismos honores con que se proclamaba en el anterior régimen el estado de guerra ”. Complien ordres del nou capità general, amb el “VºBº El presidente del Estado. Francisco Maciá ”. A Palau, començava una nit llarga.

Tots els arguments pedagògics avalen l'actual sistema, però al darrere de les seves actuacions no hi ha arguments pedagògics, hi ha objectius polítics. El seu és un discurs demagògic que els fa guanyar vots i, sense cap escrúpol, juguen les seves cartes. Saben perfectament que el model d'escola catalana, aplicant la metodologia d'immersió quan calgui i allà on calgui, és determinant per aconseguir que el català es mantingui, amb penes i treballs, com a llengua d'ús a Catalunya. I això és el que els dol. No s'atreveixen a verbalitzar que el català com a llengua històrica i privada, de moment, ja els està bé, però que l'única llengua comuna, a Espanya, ha de ser el castellà.

M'agradaria dedicar aquest article a la figura d'Heribert Barrera i, si és possible, a la utilitat dels joves que aspiren a escriure a la premsa. Si en la meva època tendra m'hagués estat donat per llegir un text com el que em proposo elaborar m'hauria estalviat molts disgustos. L’aparició del llibre Tenim pressa, molta pressa  (Dèria) m'ha recordat una experiència que va marcar fortament la meva manera de veure el país i el periodisme.

Només que deixés de banda el claqué convergent, el ball de peus sense moure's de lloc amb parelles poc recomanables, Mas posaria en crisi no sols l'estat espanyol sinó l'actual model d'Europa. I si de la crisi n'emergissin uns Estats Units europeus, Catalunya hi seria no com una imitació de Massachusetts sinó amb la plenitud de les pròpies capacitats. Però no cal esperar un canvi continental perquè Catalunya es retrobi amb ella mateixa. President Mas, Ítaca és en primer lloc el deure de recuperar el palau pairal foragitant-ne els pretendents. I l'heroi ho és perquè quan toca sap jugar-se-la.

Només faltava que l’altre dia al Parlament el conseller Recoder es manifestés contrari al desdoblament del tram nord de la N-II. El Butlletí Oficial del Parlament núm. 277, p. 32, de 20 de març publica la resposta de Recorder, que diu el següent: “El Govern  considera que cal fer una reflexió sobre la construcció de vies desdoblades al costat d’autopistes de peatge, per tal d’evitar les  duplicacions que siguin innecessàries”. I acaba dient “caldrà analitzar  el plantejament d’una possible utilització més àmplia de l’AP-7 al nord  de Girona.” Duplicacions innecessàries? Fer més ús de l’AP-7? Veuen per on va el conseller?

Però a veure, és tan difícil dir “INDEPENDÈNCIA”? És una paraula bonica, que milions d’éssers humans li serven una veneració quasi religiosa. Tothom en el món mundial vol ser independent, o com a mínim, ser independent per prendre les decisions que pensi que són les adients per a la gent del país. Tothom vol ser independent, menys aquesta colla de freakies que viuen a Catalunya, que reneguen de la Independència, com qui renega del respirar. Si no es respira, es mor. Així de clar.

Crec que el president de Catalunya, Artur Mas, hauria de viatjar a Mallorca per entrevistar-se amb Jaume Bonet i Tomeu Amengual, els jubilats que han recorregut a una vaga de fam per defensar la llengua catalana. Una llengua que el govern balear de José Ramón Bauzà intenta anorrear fins a convertir-la en residual.

El pacte fiscal quedarà , com a màxim, en un mal acord de finançament, com els anteriors, i en Mas no farà els passos que caldria per avançar cap a la independència (tant de bo m’equivoqui). Farà marxa enrere. El què no està tant clar és que tota aquesta gent que s’han apuntat a la il·lusió (la de veritat), ara es conformaran a tornar a casa, a resignar-se, a renunciar a la idea. Vull pensar que no, que, aquest cop, la marxa enrere no funcionarà.

Catalunya sempre ha posat en evidència les inconsistències d’Espanya; però Espanya ha posat sempre en evidència les de Catalunya. Així, mentre un modest jubilat fa vaga de fam per defensar la nostra llengua, a Barcelona pactem la televisió amb el PP, fem mapes de trens i fins proposem d’oficialitzar el bilingüisme abans de tenir un Estat. D'això en diem política, i així anem fent; a Madrid escandalitzats perquè ens resistim a suicidar-nos i a Barcelona perquè Espanya no canvia després de 500 anys.

Si no fos pels tres-cents anys d'experiència,  començaria a semblar que el govern espanyol dóna per perduda Catalunya. Perquè hi ha greuges més o menys opinables, sobre els quals es pot forçar una interpretació interessada i en línia amb la conveniència de l'estat. Però aquest no és el cas de les autopistes radials de Madrid que, d'una manera o altra, acabarem pagant els contribuents de tot l'estat. Si és que no ho fem els catalans en exclusiva, allargant el periode de concessió dels peatges que financem cada dia en compensació per alliberar els pocs que hi ha a Madrid.