Tal vegada el focus global es troba en les nacions BRIC, però hi ha una altra història reeixida que necessita ser explicada: aquella dels estats petits que excel·leixen en el canvi. A Espanya, les regions dinàmiques són Catalunya i el País Basc, les quals gaudeixen de determinats nivells d'autonomia fiscal respecte de Madrid. Al nord d'Europa, els danesos prosperen, els noruecs triomfen mundialment, mentre que els finesos excel·leixen en molts indicadors globals.

Malauradament, és gairebé impossible que la Generalitat pugui canviar l'operador de Rodalies. D'un dia per l'altre hauria d'assumir una plantilla sobredimensionada, l'encaix amb una xarxa dissenyada per a Renfe i la connexió del nou operador amb les vies, les estacions i les andanes, que continuen essent competència de Madrid. El traspàs que es va anunciar a finals de 2009 va ser una pura presa de pèl.

Som la comunitat amb el més baix nivell d’execució de la Llei de Dependència i els nostres empresaris són els que guanyen menys licitacions d’obres de l’estat. Disposem d’un 8,3% de funcionaris, però hem de subsidiar el sou del 14%, 16% i 23%, proporcions sobredimensionades de funcionaris que tenen altres comunitats espanyoles. Mentre d’altres han rebut milions de llibres gratuïts d’ençà molts anys i ara ho han fet amb 170.000 ordinadors, nosaltres hem de copagar-ne 55.000.

No sé com ens ho hem fet per menysvalorar una de les grans epopeies dels temps moderns: com un poble va ser capaç de resistir l’etnocidi. Els francesos, sense que la seva cultura estigués en perill, sense una guerra civil, amb una submissió humiliant a l’enemic alemany, han estat capaços de reinventar la historia de la seva resistència. Com és possible que nosaltres no?

Que Montilla vagi al Senat prova també una altra cosa: que, encara que el seu gest sigui indigne, el càrrec de president de la Generalitat té una importància mísera. Hi ha hagut presidents que han intentat conferir-li –a base de pompa i protocol– la dignitat que el càrrec tindria en un país amb cap i peus. Però la pompa i el protocol no serveixen de gaire res si no s’enarboren des d’una estructura sòlida i incontestable, i la realitat dura és que, almenys de moment, Catalunya és una mera comunitat autònoma i, per tant, el càrrec de president és fullaraca i prou.

En només un any, els tripartits han entrat en la col·lecció de deformitats polítiques que s'acumulen en la història recent d'aquest país, juntament amb l'operació reformista i Ciutadans pel Canvi. És més, després de la voluntat de José Montilla d'ocupar un escó de senador, el pot amb formol que conserva aquella creació política està a punt de ser traslladat a la col·lecció de mutacions aberrants que horroritzen a nens i adults.

Confiem en la coresponsabilitat de la nostra societat i els seus representants polítics per no caure en l'error de debilitar un servei públic que sempre ha estat compromès amb el país, la llengua, la pluralitat i la diversitat. Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l'imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d'operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre.

Aquí (com a Itàlia o Grècia) tot es polititza. És així que ens trobem amb animalades com una estació de tren, Camp de Tarragona, que hauria d'estar ubicada a l'aeroport de Reus. O uns malbaratadors i irresponsables alcaldes que planifiquen amb Aena com han d'enlairar-se els avions del Prat. Sembla mentida que ara s'hagi de recordar que quan el Banc Mundial va preguntar a Franco on construir la primera autopista d'Espanya, va ser gràcies als tecnòcrates que es va decidir fer-la entre Barcelona i la frontera. Mentre que ha estat el politiqueig estúpid el que va decidir que el primer tren d'alta velocitat fos entre Madrid i Sevilla.

No hi ha camí per a la independència, la independència és el camí, que diria Gandhi avui a Catalunya. Per tant, paciència i coratge. Per què, tanmateix, existeix a Catalunya un projecte més apassionant que el d’analitzar com construirem el nostre futur en llibertat? Hi ha cap moviment que no sigui l’independentista que pugui generar un esclat d’energia creativa que transformi el nostre país com va fer-ho el catalanisme fa un segle? Podrem continuar essent catalans si no tenim un Estat que ens empari?

Ahir es va acabar l'Espanya de les autonomies.  Es va morir tota sola, la pobra, quan totes les televisions van ensenyar els gràfics dels resultats per territoris. Les pantalles marcaven, ben gràficament, el retorn a la realitat -tossuda- que pinta l'Espanya espanyola d'un color i Catalunya i el País Basc amb tonalitats diferents.