És ben curiós aquest inici de desinfantilització que està patint la imatge de la monarquia espanyola. Des dels anys seixanta, quan Franco li va assignar el palau de la Zarzuela, tota la maquinària de l'Estat ha treballat, de forma permanent, per organitzar un sistema de culte a la personalitat sobre Joan Carles de Borbó. L'aleshores príncep reunia totes les qualitats -excepcionals- que requereix un futur cap d'estat i així ho proclamaven incansablement els mitjans del règim.
 
Això va continuar així fins al 23-F.  A partir del cop, les relacions tèrboles dels militars revoltats amb el monarca -Alfonso Armada era exsecretari general de la casa del rei- es van convertir, paradoxalment, en el principal argument de legitimació d'una monarquia heretada de la dictadura. Com en un conte de nens, el rei havia vingut a salvar el poble dels dolents que li volien fer mal. Visca el rei, doncs.

Des d'aleshores, el culte a la personalitat ha continuat  insistint en la essència providencial d'aquesta família, sense importar que s'anés ampliant amb nous membres. Tots ells, cònjuges polítics i nens inclosos, s'anaven imbuint de virtuts prodigioses. No importaven els palaus, iots, cotxes esportius, amants, o desaparicions sobtades que anessin acumulant. La faula continuava essent fabulosa.
 
I ara resulta que un funcionari de la República Federal  ja sabia, el 1981, que els reis no són els pares sinó, com a molt, aquell cunyat de la gorra. En fi, aviam si tenim sort i ens intervenen aviat.