Una vegada un destacat nacionalista va dir-me que s'estimava més tenir la Sagrada Família que l'estat propi. A banda de no entendre's per què el patrimoni seria incompatible amb la independència, aquesta tria té el problema de jutjar estables valors que no ho són. La Sagrada Família, per seguir amb l'exemple, pot donar satisfacció espiritual o estètica, però una societat no es pot ancorar en una estructura simbòlica interpretable ni en una estructura física que poden enrunar les revolucions o els traçats de vies ferroviàries agressius. ¡Quin negoci faria el nacionalisme bescanviant poder real per poder simbòlic, si els símbols acabessin caient sota els cops d'enginyeria del poder central!

L'anècdota em serveix per valorar una opinió molt generalitzada al catalanisme del segle XX, la idea que la nació existeix al marge de l'estat. Aquesta idea, promoguda per Prat de la Riba, va aplanar el camí del pujolisme, però li injectà una contradicció limitadora. Com que el nacionalisme de Prat no tenia més suports efectius que la Renaixença literària i la persistència del Codi Civil català, per força s'havia de recolzar en la suposada estabilitat dels trets culturals (la identitat) i el pes determinant de la història. Catalunya seria una nació perquè abans havia sigut un estat, i haver sigut justificava tornar a ser. El medievalisme dels renaixents, doncs, no era només una influència romàntica, com s'ha dit feixugament, sinó efecte de la historicitat d'un estat no gens imaginari en el qual es fundaven, mitificats o no, els referents de la renaixença nacional. Aquell nacionalisme emergent, esperonat per l'esfondrament de l'imperi espanyol, es proposà una fita tan ambiciosa com improbable: apoderar-se de l'Estat o, en mots actualitzats, ser determinant a Madrid. I per un moment semblà que l'assalt al poder era factible. Sols que les condicions eren les definides per Unamuno: es podia catalanitzar Espanya, però al preu de renunciar al catalanisme. Exactament el peatge exigit per Alfons XIII a Cambó. Aleshores, com ara, tot portava el catalanisme hegemònic a ensopegar amb la seva contradicció fundacional, i el 1923 la Mancomunitat acceptà la dictadura militar per salvar no sols interessos de classe, com se sol dir, sinó també unes institucions que, per sobreviure, necessitaven les garanties de l'Estat. El problema fou confondre un general andalús amb un almogàver i de passada equivocar-se d'estat. D'aquell mal pas en sorgí un nacionalisme més coherent, el d'ERC, i una societat en vies d'emancipació, com bé comprengueren els seus enemics, que no dubtaren a desencadenar una guerra per frenar-ho.

El franquisme tornà Catalunya a l'estat prerenaixent. Després, el pujolisme fou, en cert sentit, una repetició de la política pratiana de diferenciar la nació d'un estat que, malgrat tot, seguia definint-se nacional. El referent, però, ja no era una boirosa Edat Mitjana sinó la Generalitat republicana, encara recordada per molts. I perquè existia el record, el pujolisme sempre es debaté entre aquell horitzó d'expectatives i la por a la història que hi penjava. D'aquí el seu immobilisme exasperant. El tripartit hauria estat l'intent republicà de retrobar l'antiga constel·lació de la seva hegemonia històrica, amb el trist resultat conegut per tots. Marx remarcà que quan la història es repeteix, la primera vegada és com a tragèdia i la segona com a farsa.

Malgrat tot, els republicans sabien que la nació és un efecte de l'estat i que el nacionalisme sense horitzó estatal és estèril. Les nacions, explica Anthony Smith, es formen a partir d'elements etnoculturals de vegades molt antics. No són "comunitats imaginades" en el sentit d'inventades, com donen a entendre els constructivistes desvirtuant la popular expressió de Benedict Anderson. Però també tenia raó Ernest Gellner quan afirmava que els estats segreguen les nacions i no a l'inrevés, si per nació entenem, com s'entén generalment avui, una comunitat política amb uns trets culturals universalment compartits.

Els que prefereixen la nació que creuen conèixer a un estat que els costa imaginar no tenen prou en compte que, per convalidar-se, la nació necessita el patró or de l'estat. El catalanisme té aquest patró a la caixa de cabals de la història, però algun dia haurà de treure'l d'allà si vol completar la nació. La por a dissoldre's en l'heterogeneïtat etnocultural que suposaria un horitzó postnacional impedeix adonar-se que, sense estat propi, la dissolució és segura. Catalunya mai serà sobirana, ni política, ni econòmica ni culturalment, dintre d'una altra nació que, perquè comanda l'Estat, ja impregna tot l'espai social, i que com el salfumant degluteix tot el que troba estrany a la seva substància.