“There is a certain relief in change, even though it be from bad to worse! As I have found in traveling in a stagecoach, it is often a comfort to shift one's position and be bruised in a new place”.
 “Hi ha un cert alleujament en el canvi, malgrat que sigui de dolent a pitjor! Com he observat viatjant en diligència, és sovint un consol canviar de posició i ser masegat en un nou lloc”.
 
Washington Irivng (1824), Tales of a Traveller

El 1824, Washington Irving va descriure una visió crítica de l’esplendorós concepte de “canvi”. Dues dècades després, Irving conegué bé les “dues Espanyes” del període isabelí, ja que fou el delegat dels EUA al Regne espanyol a mitjan segle XIX. Cent seixanta-cinc anys després, el tomb de poder entre socialistes i populars –hereus de la, aparentment, sempiterna divisió política espanyola– m’ha fet recordar els mots de l’escriptor americà.
 
La recent transició de poder espanyola entre la dreta reaccionària i l’esquerra jacobina servirà, clarament, per prosseguir contusionant els catalans en zones encara incòlumes. Continuarem pagant un passatge a preu d’or per anar, contra la nostra voluntat, en una tartana atrotinada que baixa sense control pel pedregar de la crisi. No obstant això, altres observadors podrien afirmar –amb molta raó– que els catalans mai no ens hem assegut al carruatge, sinó que, malauradament, hem tingut reservat el paper de cavall de tir.
 
Mariano Rajoy, massa pendent de les eleccions andaluses, ha decidit postposar les necessàries mesures d’ajustament que caldria haver implementat amb rapidesa. Encara m’haig de pessigar per creure’m l’augment de l’IRPF quan, per incrementar els ingressos, hauria estat molt més eficient apujar l’IVA .
 
Certament, l’augment de l’IRPF pot ser percebut com una mesura més progressiva, però mentre la taxa d’IVA a l’Estat espanyol roman substancialment inferior a la mitjana europea, l’IRPF arribarà a nivells nòrdics i, per acabar-ho d’adobar l’augment dels impostos sobre les rendes del capital i l’estalvi no ha de comportar, necessàriament, un increment de la recaptació. Així doncs, caldria revocar l’anunciat increment de l’IRPF amb celeritat ja que, indefectiblement, comportarà com a greuge addicional un substancial increment de l’espoli fiscal català.
 
A més de la reducció en, aproximadament, un 30% del funcionariat de l’administració central en els propers 10 anys, altres mesures urgents podrien ser:
 
1) Introduir el sistema d’Eurovinyeta per a les autovies espanyoles, una possibilitat facilitada per una directiva europea de 1999. Potencialment, l’Estat espanyol podria recaptar fins a 3 miliards d’Euros (3.000 milions) anuals amb aquest concepte. Per cert, els catalans ja fa dècades que coneixem el concepte de pagament per ús viari;
 
2) Dins del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació, s’haurien de retallar els quasi bé 2 miliards d’Euros (2.000 milions) destinats a “cooperació per al desenvolupament”. No té cap sentit donar diners a països del tercer món quan aquest import s’ha de demanar en préstec i l’Estat espanyol roman una entitat política pobre del sud d’Europa;
 
3) Desaparició del subsidi d’atur pels eventuals del Règim Especial Agrari, una partida valorada en 750 milions d’Euros dins del Ministeri de Treball;
 
4) Eliminació de la contribució en infraestructures en comarques mineres del carbó (289 milions), explotació minera (657 milions), desenvolupament alternatiu de les comarques mineres del carbó (145 milions) i transferències a l’Institut per a la Reestructuració de la Mineria i el Carbó (688 milions), aconseguint un estalvi total de 1.779 milions d’Euros anuals;
 
5) La privatització d’empreses estatals com ara l’Agència EFE o les Loteries. En el cas concret d’AENA, les excuses donades recentment per paralitzar-ne la venda són un insult a la intel·ligència;
 
6) La venda a països de l’OTAN de l’inassequible equipament militar encarregat pels governs d’Aznar i Zapatero i la reducció al 50% de les forces armades espanyoles. Un Ministeri que deu quasi bé 40 miliards (40.000 milions) d’euros d’equipament innecessari  ha de ser el candidat preferent per efectuar retallades. Si Londres i Washington han decidit retallar substancialment les seves capacitats militars, un Estat miserable de l’europerifèria hauria de seguir-ne l’exemple amb molts més motius.
 
Les mesures proposades, dins un ventall de retallades i privatitzacions encara més ampli, són doblement necessàries ja que, d’una banda poden ajudar a evitar la caiguda de l’Estat espanyol de la zona Euro en cas que Grècia faci una fallida desordenada i, en segon lloc, permetria a l’Estat central situar-se en nivells de despesa assumibles quan Catalunya segueixi el camí d’emancipació nacional iniciat per Escòcia.