Els temps de crisi són temps de dificultats i confusió en les idees i en la vida pública. També són moments en què es posen a prova els lideratges i la capacitat dels governs i els projectes polítics. Per exemple, a Estats Units, la figura del president Obama i la seva administració està generant força dubtes perquè el seu primer mandat no ha estat tan brillant com s'esperava. Possiblement, l'administració d'Obama hagi estat millor que d'altres d'anteriors, però no pas tan bona com les expectatives que havia aixecat i la il·lusió col·lectiva que va generar la seva irrupció al capdavant del país més poderós del món.

Més a prop nostre, malgrat que són casos ben diferents, José Montilla i Rodríguez Zapatero ja han passat a la història com a pèssims governants i grisos dirigents polítics, no tan sols per la mala gestió de la situació que han trobat, sinó també per la seva incapacitat i la dels seus equips de govern d'oferir un horitzó de futur. En el cas de Montilla, la incompetència i la manca de projecte nacional del seu govern han conduït la seva formació i les dels seus socis a nefastos resultats electorals, cosa que ell ha culminat darrerament amb la seva incorporació al Senat. Rodríguez Zapatero i els seus, per la seva banda, són l'exemple que la frivolitat, la demagògia i l'engany sistemàtic reben el seu càstig electoral.

Lògicament, els resultats han propiciat darrerament canvis que haurien de traslladar-se al capteniment de les forces polítiques majoritàries. A Catalunya hem de lamentar que, més enllà del rigor en les retallades, el Govern no ha canviat substancialment la pitjor política del Govern Montilla, sobretot pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya. El Govern català navega en la mediocritat i es refugia en un llenguatge ambigu i incomprensible i això mateix practica CiU, la federació liderada (i subjectada) per Duran i Lleida a Madrid.

El president Artur Mas parlava aquesta setmana de "tallar una mica les costures de la Constitució", mentre el president de CiU al Parlament, Oriol Pujol, recomanava til·la als independentistes. La pobresa del llenguatge i de les metàfores dels nostres dirigents és alarmant. A Catalunya ens limitem a substituir les metàfores piscícoles ("peix al cove") per les tèxtils ("tallar costures"), sense aconseguir avenços reals: disposar de les xarxes pròpies per a pescar segons la nostra conveniència i de fer-nos amb la nostra roba el vestit que vulguem en lloc d'arreglar el vestit que ens ha fet un altre.

En canvi, a la mateixa Unió Europea trobem lideratges que, potser no obtindran els resultats desitjats, però almenys parlen clar. Ens referim al cas d'Escòcia, en què el seu Govern compleix la promesa de consultar la població sobre la independència del país. A Escòcia, on la població dóna menys suport a la independència que a Catalunya, no es demanarà als escocesos sobre un nou "pacte fiscal" o sobre "uns retocs a les costures" de la legalitat britànica. Se'ls demanarà senzillament si volen un Estat propi, si volen la independència.

No creuen que ha arribat l'hora a Catalunya de parlar clar?