Després de les declaracions de la senyora Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del grup parlamentari del Partit Popular de Catalunya, demanant al Govern de Catalunya que, en vista de la manca de recursos econòmics a Catalunya, es deixi de subvencionar Òmnium Cultural, volem fer el nostre públic reconeixement de la tasca que desenvolupa Òmnium Cultural en defensa de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra identitat com una nació del món.

“Gran” Congrés el del PP, els mitjans de comunicació així ho destaquen; “el PP reivindica la nació única espanyola per sortir de la crisi”. “La unitat d’Espanya és irrenunciable", diu Rajoy;  la Camacho, "el PP és la garantia contra l'independentisme”; la Cospedal, "el PP és tan espanyol com català”. Finalment el “far” de les Espanyes ràncies, Aznar: “l’únic camí és el de la unitat espanyola”.

He llegit l'entrevista  a Le Monde  a l'Artur Mas  i n'he tret tres conclusions. Primera, l'Artur Mas no sap història. Segona, l'Artur Mas va d'espavilat i no té ni punyetera idea de política internacional. Tercera, els de Le Monde són uns cracks, i tiren amb bala. M'explico.

Sóc soci de l’associació Reagrupament des de la seva fundació. Li he estat fidel malgrat les moltes vicissituds. Fenomenalment per dues raons. Per la fórmula. Crec que ens cal una organització transversal, unitària, d’aplegament. També pel líder. Estimava a Joan Carretero abans de Reagrupament.  Jo també vaig trucar repetidament a la Rut Carandell per aconseguir una reunió que impulsés el que fou l’associació.

I el que més afavoriria la creació d’ocupació seria eliminar les quotes a la Seguretat Social, i que tots funcionéssim només amb IRPF. Que totes les transaccions entre empreses i autònoms fossin bancàries, i que es descomptés el corresponent a l’IRPF o a l’IVA automàticament en fer el pagament. Amb només 3 codis de tipus d’operació: 1 pagaments entre empreses, 2 pagaments de retribucions, i 3 traspàs entre comptes del mateix titular.

Durant els darrers quatre anys, fins fa 6 mesos, la branca autoanomenada sobiranista de CDC ens regalava les orelles, a l’electorat independentista, que E.R.C. havia confós la estratègia: tocava pactar amb ells, prioritzant l’eix nacional abans que l’ideològic. Tocava pactar amb ells perquè ja no hi havia el president Pujol i ara manaven els “sobiranistes”, era una altra CDC, i d’UDC no calia ni parlar-ne ja que era un mer comparsa. Aleshores ells estaven disposats a morir per Catalunya, aleshores sí.

Recordo quan tertulians, periodistes afins a CDC i suposats intel·lectuals defensaven amb vehemència aquesta tesi, base posterior de la seva campanya electoral, és a dir, de compromís amb el país. Tampoc no puc oblidar quan molta gent propera a ERC vam combatre l’estratègia de la llavors anomenada Esquerra (encara es diu així?). Molta gent que avui som a REAGRUPAMENT. Crèiem que el Pacte Nacional era l’idoni per marcar una Agenda Nacional ambiciosa i ferma.

És per això que espero amb delit quins arguments faran servir els “sobiranistes” de CDC davant l’estratègia del Govern d’haver prioritzat l’eix social o ideològic davant l’eix nacional. Ara ERC tampoc no és la que era, com ells bramaven. És per això que estic impacient de veure com executen una Agenda Nacional que inclou el Pacte Fiscal (dèficit, espoli, robatori, com preferiu) acompanyats de la Sra. Camacho.

Quan ERC va preferir el PSOE de parella de ball, l’entorn es va convertir en un ball de bastons. L’error, ara, ja no és error si no és responsabilitat. L’error ara és seriositat i seny. Ara és sacrifici, evidentment per Catalunya. Com sempre, aquells que criticàvem ERC ara també critiquem CDC. Som aquells que no ens belluguem de la convicció que al nostre país li cal la valentia per proclamar-se lliure.

Vés que no passés a CDC amb els “sobiranistes” el mateix que va passar al PSC amb els “catalanistes”, que hom els pressuposava i ningú no els ha vist mai.

La crua realitat és que el govern “dels millors” no governa, tot just gestiona, i gestiona el que Madrid permet, mentrestant la nostra sort social i econòmica, ara no està lligada als millors d’Europa, formem part de la decadència i corrupció de l’Estat espanyol, i com no podria ser d’altra forma el missatge que la Generalitat envia ja no és ni català ni de país, és espanyol i prou, i tot ho fa esperant que el PP espanyol sigui magnànim i caritatiu, i algun dia torni a Catalunya el que l’Estat ens deu. Prenguem-ne bona nota pel 2014.

Al club del SÍ tots els independentistes són benvinguts: els pràctics, els identitaris, els nacionalistes, els de la cartera, els nostàlgics, els filosionistes i els del mocador palestí. Els de dretes i els d'esquerres. Pericos i culés. Carnívors, omnívors i herbívors. Els de tota la vida i els conversos. No fa gaire que el nostre club, que és més que un club, ha donat la benvinguda a un soci provecte: Jordi Pujol i Soley. És un soci que ha formalitzat l'alta per capítols, de forma discreta i amb la boca petita. Però avui ja n'és membre de ple dret, amb el carnet a la butxaca i al corrent de pagament. Benvingut!

Penso que en aquests últims trenta-cinc anys el patriotisme català ha perdut molt de nervi. Llegir, escoltar o veure diàriament els mitjans de comunicació de massa fa prou pena. I potser la culpa no és dels mitjans —malgrat que ells s’ho pensin, els periodistes o els tertulians no creen opinió—, simplement intenten reflectir  la societat, per així poder mantenir el plat a taula.

Santa Eulàlia era la patrona de la Coronela, força armada de Barcelona. La Coronela estava formada en bona part per artistes i menestrals , i s'organitzava en companyies, sota el comandament del conseller en cap  del Consell de Cent  de la ciutat.