El partit entre Catalunya i Espanya continua obert i a les eleccions de la tardor els independentistes el guanyarem

Catalunya es troba en un atzucac, gràcies a aquells que ja fa 30 anys varen apostar per un encaix en una Espanya impossible. Varen participar en un joc equivocat, amb unes regles fixades pels contraris i sempre en camp aliè. El resultat d'aquesta actuació ens ha dut a una situació impossible, on només tenim dues opcions: regió o nació. A l'antiga Roma aquests resultats tan minsos haurien dut a més d'un dels pares de la pàtria a exiliar-se o suïcidar-se. Perduda la dignitas , s'ha perdut l'auctoritas . Tampoc no demanen un sacrifici tan enorme als actuals polítics; simplement dimitint ja ens farien un gran servei.

Trenta anys després, però, els espanyols ja no han pogut més. Davant la constatació que l’independentisme a Catalunya està trencant tots els dics de contenció, es diguin peix al cove  o pluja fina , han optat per treure els nous canons  i disparar a discreció. No amb bales, és clar, que això ja no es gasta en l’Europa d’avui en dia, però sí amb les seves unitats de xoc,  amb una sentència que posa Catalunya en una situació d’emergència nacional. Bé, corregeixo, situa la Catalunya autonòmica, en una situació d’emergència nacional. Als independentistes no, que ja fa anys que ens hi trobem i actuem en conseqüència.

La posició de Carretero d’anar a la manifestació ha estat oportuna. Carretero ha sintonitzat amb la gent. Darrera de Reagrupament s’han aplegat més de dues-centes mil persones que encapçalaven l’esdeveniment al crit de “Amb Reagrupament, Catalunya independent”. Reagrupament assenyalava la via: Concórrer a les eleccions per a proclamar la Constitució Catalana. A la davantera de la manifestació Reagrupament ha estat un símbol d’avantguarda amb un èxit rotund.

TV3, el Grup Godó i El Periódico s'han afanyat a presentar l'esdeveniment de dissabte passat com una "confluència de sensibilitats diferents" i "un punt de trobada del catalanisme" i altres entelèquies anàlogues. Però, honestament, crec que no han aconseguit amagar la realitat: això de dissabte va ser una marxa independentista d'un milió llarg de persones, davant la incomoditat manifesta de la minoria autonomista: Montilla, Duran, patronal i sindicats espanyols, etc. El 10 de juliol ha servit per demostrar, entre altres coses, que aquest país, Artur, està perfectament madur pel que calgui. Madur, Artur. I fart.

Fins ara, el nostre Parlament ha jugat a ser com si estiguéssim en un país normal, i s’ha dividit entre dretes i esquerres. Aquesta divisió no és necessària mentre no tinguem poder suficient per aplicar polítiques que necessiten de pressupostos i de capacitat legislativa que no tenim. Ja ho deia el president Macià, i encara segueix avui plenament vigent: ni dretes, ni esquerres, Estat Català.

Més clar, aigua. Sota el lema “La Catalunya que sap on va” aposten de manera inequívoca per Espanya. Amb el PSC, Catalunya no va enlloc, es queda on és ara, o sigui una autonomia espanyola, rebaixada i sotmesa a l’espoliació sistemàtica de l’Estat. Amb la independència Catalunya podria evitar el seu propi enfonsament, però el que realment vol evitar el PSC no és l’enfonsament de Catalunya, sinó el d’Espanya, encara que per a això s’hagi de sacrificar la gallina dels ous d’or.

"El repte polític de CiU passa per contestar a la qüestió següent: Com fer país a Catalunya i alhora gestionar la Generalitat? O bé, el que és el mateix: Com governar i alhora reivindicar? Doncs, fàcil: 1) Posar un horitzó (espanyol, perquè ha de servir de pastanaga als catalans). 2) Fer-se el ploramiques (amb una TV3 submisa). 3) Aclaparar el discurs català de laments i greuges. 4) Oferir mà estesa a l’Estat espanyol (per si deixen anar alguna oportunitat per posar al cistell). Sona? “peix al cove”? éeepaal·laaaaa! Premi pel caballero !"

"La candidatura a què doni suport Reagrupament, però, ha de ser abans que res efectiva. Hi ha persones que aporten aquesta efectivitat i d’altres que segurament no. Aquesta efectivitat ha de ser el límit de l'amplitud. Hi ha persones que s’estimen més ser cap de sardina que cua de lluç, en canvi, n'hi ha d’altres que des del primer moment han optat per renunciar a liderar grups poc nombrosos encara que “ideològicament concrets” i han decidit integrar-se a Reagrupament sense aspirar a ocupar cap càrrec."

Una oportunitat de dir a l’Estat espanyol que la seva tan preuada democràcia es sustenta en la sobirania popular que ara han tirat pel terra. No és qüestió de fer valoracions quantitatives com fan els dos grans partits nacionalistes espanyols (PP i PSOE). Tot i que només haguessin declarat inconstitucional una sola coma, el mal ja estaria fet. El desgreuge cap a la sobirania popular de Catalunya seria evident, i és aquest el fet que tots els sobiranistes hem d’aprofitar.