La crisi és un bullidor d’indignació. El 2011 els indignats varen omplir les places i els titulars. El 2012 ho omplen les retallades. La gent protesta perquè l’Estat abusa. Ha malgastat en obres, funcionaris, serveis, despesa corrent i ha viscut per sobre de les possibilitats, fins i tot quan tenia l’evidència que això ens conduïa al precipici. I tanmateix s’ha de pagar. Les butxaques cremen de despesa solidària. És comprensible que tothom n’estigui fart i s’indigni per haver de viure en aquestes condicions. 

El més greu de tot no són tant els privilegis sinó el fet que CiU no és capaç de plantejar cap altra alternativa perquè Catalunya surti de la crisi que està patint, no té cap altra idea per assegurar el futur d’aquest país. Així doncs, a manca d’imaginació, accepten les exigències d’un magnat americà per instal·lar un centre de joc a Catalunya

Catalunya, com a regió més industrialitzada al sud de Suïssa, només comparable a la Llombardia italiana, té un potencial de riquesa i benestar únic al sud d’Europa, tal com demostren les dades econòmiques. Som la segona economia europea en % exportador després dels Països Baixos.

Algú em podrà replicar que si tan clares són les dades econòmiques, per què estem en una situació tan negativa? La resposta és ben senzilla, ningú, sigui família, empresa o territori que es dediqui a regalar cada any el 10% del que produeix a un tercer, no pot tenir un nivell de vida a l’alçada del que treballa i del rendiment que treu del seu treball; i això és el que passa a Catalunya.

I un any rere l’altre, estem permetent que els recursos que haurien de ser per als nostres fills i generacions futures siguin utilitzats per altra gent, fent que nosaltres no els puguem reinvertir, i per tant, anem perdent competitivitat sense remei. Avui dia, som l’únic territori del sud d’Europa que viu per sota de les seves possibilitats, i estem aportant al rescat d’Espanya, 30 cops més que el que Àngela Merkel i els alemanys estan aportant a la Unió Europea. Al gràfic es pot apreciar els milers de milions d’euros que han marxat de Catalunya des de l’any 1986 fins el 2008, n’és només una petita mostra, ja que l’espoli fa molts anys que dura, com demostra el llibre Geografia de Catalunya  de Francisco Clos y Calcat, que ja l’any 1896 demostrava que els catalans pagàvem 5 cops més impostos que la resta d’habitants de l’estat.

Des del 1986 fins avui, l’espoli fiscal a Catalunya a suposat l’estratosfèrica xifra de 213 mil milions d’euros, o el que es el mateix, uns 30 mil euros a cada català. Amb aquests diners s’haurien pogut fer totes les infraestructures que avui encara no tenim, com ara l’autovia A-2 entre La Jana (Castelló) i la frontera amb l’estat francès, el corredor mediterrani, l’autovia de l’eix transversal, l’A-27, i un llarg etcètera d’infraestructures que generarien un efecte multiplicador de la nostra riquesa ja que facilitaria la connexió entre la nostra indústria i els seus clients del nord d’Europa.

Aquest estiu a Salou ens visitarà molt turista espanyol que ve cada any: aragonesos, madrilenys, etc. Aquesta gent, segurament, aniran a la farmàcia amb alguna recepta. Serà la mateixa farmàcia on haurem d’anar els catalans. Si el Govern aprova la taxa d’un € per recepta es donarà la paradoxa que dos malalts espanyols tindran un tracte diferent: pel mateix medicament un pagarà i l’altre no. Ja sabem que sempre el català paga i l’espanyol no.

Amb el fracàs de l’operació Spanair ha fracassat la última temptativa que els empresaris catalanistes autonomistes teníem per continuar tenint arguments de pes per defensar el seu discurs d’encaix amb Espanya. Tots sabem que l’estratègia no era reforçar el país, sinó que era una de tantes “operacions” que han fet els empresaris catalanistes per continuar mantenint l’engany al poble català.

Després de les declaracions de la senyora Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del grup parlamentari del Partit Popular de Catalunya, demanant al Govern de Catalunya que, en vista de la manca de recursos econòmics a Catalunya, es deixi de subvencionar Òmnium Cultural, volem fer el nostre públic reconeixement de la tasca que desenvolupa Òmnium Cultural en defensa de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra identitat com una nació del món.

“Gran” Congrés el del PP, els mitjans de comunicació així ho destaquen; “el PP reivindica la nació única espanyola per sortir de la crisi”. “La unitat d’Espanya és irrenunciable", diu Rajoy;  la Camacho, "el PP és la garantia contra l'independentisme”; la Cospedal, "el PP és tan espanyol com català”. Finalment el “far” de les Espanyes ràncies, Aznar: “l’únic camí és el de la unitat espanyola”.

He llegit l'entrevista a Le Monde  a l'Artur Mas  i n'he tret tres conclusions. Primera, l'Artur Mas no sap història. Segona, l'Artur Mas va d'espavilat i no té ni punyetera idea de política internacional. Tercera, els de Le Monde són uns cracks, i tiren amb bala. M'explico.

Sóc soci de l’associació Reagrupament des de la seva fundació. Li he estat fidel malgrat les moltes vicissituds. Fenomenalment per dues raons. Per la fórmula. Crec que ens cal una organització transversal, unitària, d’aplegament. També pel líder. Estimava a Joan Carretero abans de Reagrupament.  Jo també vaig trucar repetidament a la Rut Carandell per aconseguir una reunió que impulsés el que fou l’associació.

I el que més afavoriria la creació d’ocupació seria eliminar les quotes a la Seguretat Social, i que tots funcionéssim només amb IRPF. Que totes les transaccions entre empreses i autònoms fossin bancàries, i que es descomptés el corresponent a l’IRPF o a l’IVA automàticament en fer el pagament. Amb només 3 codis de tipus d’operació: 1 pagaments entre empreses, 2 pagaments de retribucions, i 3 traspàs entre comptes del mateix titular.