No sé si us heu llegit la lletra petita d’això que anomenen «reforma laboral», però la pretesa reforma no és res més que el retorn a les condicions laborals imperants al segle XVIII. Si llegiu bé el text en qüestió us adonareu en primer lloc que aquesta llei, en un estat amb cinc milions d’aturats, només servirà per a augmentar-los a sis. I, en segon lloc, si aquesta llei pretén alguna cosa positiva només l'aconsegueix per a una de les parts.

Permetre, via llei, que qualsevol empresa pugui passar-se per l’engonal el conveni col·lectiu negociat per patronals i sindicats és justament carregar-se el famós «estat de dret» amb què fa anys s’omplen la boca. No sé si és inconstitucional o no, però si que és immoral.

Ja m’ha semblat sempre que això que les administracions puguin abaixar unilateralment i sense cap negociació els salaris o les condicions laborals dels seus treballadors era un abús inacceptable, que contravenia qualsevol formulació democràtica. Estant d’acord amb les retallades, penso que aquestes haurien d’haver estat basades en normes generals a les quals tendir, i després acordar amb treballadors i sindicats la seva aplicació.

Acomiadar un treballador és el càstig màxim a què se'l pot sotmetre. Permetre un acomiadament tan lliure, sense alhora castigar els responsables d'arribar a aquest extrem, és un acte d’injustícia social. He estat empresari, i sempre he dit que tot acomiadament era una errada de l’empresari; en primer lloc, per no adonar-se al seu moment de la poca idoneïtat del treballador en el període de prova.

Ara, quan una empresa acomiadi cent treballadors per una mala política comercial, al director comercial en quin poltre de tortures el posaran? Això la llei no ho diu. Quan s’acomiaden treballadors, quin càstig tenen els directius tant si aquests són d'empresa privada o pública? Fins ara el càstig per a l’empresa era un fort cost econòmic, i això demanava alhora responsabilitats directives. Ara, podent acomiadar tan fàcilment, rebaixar els sous, o canviar les condicions laborals pactades prèviament, els directius de les empreses esdevindran nous barons feudals. D’aquí al dret de cuixa (el tristament conegut «ius prima noctis ») només hi va trencar el petit fil de la necessitat econòmica familiar de la secretària —o del secretari—.

I amb tants d’aturats el que és necessari són mesures que ajudin a crear ocupació, per exemple:

• Que el cost de la Seguretat Social per a treballadors de 16 a 26 anys, pugi anualment del 0 al 100%. Aquesta mesura afavoriria la contractació de joves.
• Que el cost de la Seguretat Social per a treballadors de 55 a 65 anys es vagi reduint del 100 al 0%. Aquesta mesura afavoriria que les empreses no es desprenguessin de la gent gran.
• Que les empreses tinguin rebaixes molt importants de l’Impost de Societats, proporcionals a l’antiguitat mitjana dels seus empleats. Mesura que tracta de premiar les empreses que mantenen les seves plantilles.
• Que tots els instituts d'ensenyament secundari —resten buits tots els dies laborables des de les 5 de la tarda fins l'endemà al matí—, s’ocupin per a completar els currículums escolars d'aquells adolescents o joves que deixaren els estudis per anar a treballar a la construcció. De 17 a 22h a completar la seva formació bàsica, i que aprenguin anglès i informàtica. I després tots a aprendre un ofici a una escola de formació professional. Traiem tots aquests nois de les cues del SOC, o s’hi estaran de per vida!
• Que tots aquests nois i tots els que estudien FP puguin treballar quatre hores en una empresa exempts de pagar la quota de la seguretat social, però amb una petita setmanada que els permeti de no ser una càrrega a casa seva.
• Que es lluiti contra l’economia negra amb positivisme. Tots els rebuts de feines o serveis que paguem en negre a les cases particulars, de dones de la neteja a paletes, haurien de poder desgravar a la declaració de la renda, i al que fa la feina alliberar-lo de pagar cap mena de quota mensual, fent un únic pagament a fi d’any si aquells ingressos, descomptades les despeses necessàries, suposessin més de tres cops el SMI anyal. La declaració, en aquests casos, la podria fer la pròpia administració automàticament, permeten pagar-ho l’any següent, a terminis si convé.
• Que es creï un salari mínim a percebre per tot treballador que tingui més de 15 anys cotitzats, i que d’aquest es pugui descomptar el cobrat el mes anterior via petites feines fetes. Incentivant els que fessin aquestes feines, pagant-los un percentatge extra.

I el que més afavoriria la creació d’ocupació seria eliminar les quotes a la Seguretat Social, i que tots funcionéssim només amb IRPF. Que totes les transaccions entre empreses i autònoms fossin bancàries, i que es descomptés el corresponent a l’IRPF o a l’IVA automàticament en fer el pagament. Amb només 3 codis de tipus d’operació: 1 pagaments entre empreses, 2 pagaments de retribucions, i 3 traspàs entre comptes del mateix titular. No hauríem de patir a l’hora de pagar els impostos, ja estarien pagats, només els liquidarien informativament, o pagaríem/cobraríem una petita diferència. Les empreses i autonoms aixì només pagarien impostos de les factures realment cobrades, i, de pasada, les nostres caixes disposarien d'uns diners fins el dia oficial de liquidació d'impostos. Però, és clar, s'eliminaria molta feina burocràtica, tots els funcionaris de la SS i gestors tindrien molta menys feina.

Finalment m’adono que dissortadament el meu govern no té cap pla laboral, i només va dient amén a les propostes salvatges del PP, o bé dóna suport a la genial idea de construir un «Las Vegas» al Prat de Llobregat. Mentrestant, l’absència de pla, i les noves lleis del PP, provoquen el tancament de Derbi. Anem ben arreglats...